Taller de Comunicació per crear nous Llenguatges

Les coses són com són, però poden ser d’una altra manera. La comunicació afecta tots els àmbits de la nostra vida. Els missatges que hem rebut desde la infantesa, l’adolescència i el nostre camí vital, ens han conformat una manera de ser i de pensar, que potser és limitadora i incapacitadora.

El taller proposa fer una anàlisi crítica als missatges, imatges i produccions culturals i audiovisuals d’avui i les xarxes socials, per descobrir què s’amaga en tots ells i com podem crear-ne de nous.

La metodologia és molt pràctica i basada en casos reals i propers i també analitza els casos personals de les persones que assisteixin a la formació.

Primer analitzarem el panorama comunicatiu i desprès ens activarem per ser nosaltres motors dels canvis que volem.

 

 

Demanar permís per existir?

M’agradaria saber per què les dones hem de donar tantes explicacions quan creem i liderem una comissió, associació o iniciativa popular. Durant 2000 anys gairebé tot l’espai públic ha estat dominat per un sol gènere, el masculí, i encara avui a la premsa generalista apareixen notícies de noves entitats, actes culturals o portades protagonitzades únicament per “ells” (casualitat o causalitat patriarcal?). Mireu quin arxiu de fotos tinc guardades, que il·lustren a la perfecció aquestes “casualitats de la vida”…

És com si les dones haguéssim de demanar permís i tenir el vist-i-plau dels homes per ser “nosaltres” de forma pública i notòria, i sense deixar-nos invisibilitzar per la filosofia del masculí genèric tan defensat per molta gent i que personalment, cremaria a la foguera. Un regidor de Subirats va preguntar el 2015 a una regidora: per què voleu penjar el retrat de la Neus Català al saló de plens de l’ajuntament? Ella va contestar: perquè ens ho ha proposat un grup de dones del municipi i a les regidores ens ha semblat una idea genial, i som majoria al consistori. Punt.  A la imatge: dones de l’Agrupació Activa de Subirats, promotores de la idea

Per què hem d’anar amb peus de plom i gairebé de puntetes, parlar en veu baixa i pecar d’excessiva modèstia, quan presentem públicament una iniciativa de la qual en som protagonistes? També som persones, oi? Doncs les nostres accions representen i beneficien també tota la població. És de calaix. Endavant, noies i dones, joves i grans, endavant sense deixar-nos impressionar per enquestes com les d’aquest setmanari, preguntant: creus convenient la creació d’una comissió feminista a la colla castellera tal? Clar que sí, si elles ho han cregut convenient!

O és que us imagineu una enquesta com aquesta?  Creus convenient la creació d’una entitat del sector del cava/vi 100% masculina?

Alguns homes dieu que la nostra empenta i energia us intimida, i que hem d’intentar anar-vos “guanyant” per la causa i anar-nos “guanyant” l’espai públic a poc a poc. I jo us dic que ja hem esperat massa segles. Com diu la Pepa Plana: Les coses canvien quan les dones comencem a emetre des dels nostres satèl·lits. 

I tranquils, que el feminisme mai ha matat cap persona, tot el contrari.

Masculí genèric, a la foguera!!

Ara que s’acosta Sant Joan, un proposo cremar-hi a la foguera una manera de parlar impròpia del segle XXI. Parlo del masculí genèric. Ofereixo propostes alternatives. L’espai Cartes dels Lectors es podria dir Les vostres cartes, Opinió, Vosaltres opineu. Els voluntaris podries ser persones voluntàries, o el voluntariat. Fes-te subscriptor és sinònim de Subscriu-te! Els alumnes podrien ser l’alumnat. Els professors, el professorat. Els nens i nenes també podrien ser les nenes i els nens. Però també, segons el context, la mainada, la quitxalla, les criatures, la canalla. Què fan el teu pare i la teva mare = què fan el pare i la mare? L’usuari, el client. Alternatives: qui compra, qui consumeix, la clientela. Espectador/a, o bé, públic.  Colla de castellers, colla castellera. Colla de gegants, colla gegantera. Centraletes d’ajuntaments: per qualsevol altra consulta esperi i serà atès en breu. En llenguatge inclusiu seria: esperi i l’atendrem en breu. Expressar-nos en llenguatge inclusiu és més fàcil del que sembla.

(vinyetes d’un còmic que circula per xarxes)

La llengua és molt rica i ens ofereix mil i una opcions per a cada expressió. La llengua és una eina cultural, creada per les persones i canviant com elles en cada època. Un exemple: Benvingut/da. Benvinguts/des. Benvingudes i Benvinguts. Benvinguts (masculí genèric). Benvinguts i benvingudes. O bé, més fàcil i inclusiu: Us donem la Benvinguda!! Molt bé, ajuntament de Sant Martí de Tous!

El patriarcat, fins ara, ha viscut còmodament amb el masculí genèric que ha comportat la  invisibilització de les dones en el llenguatge i en molts altres àmbits. Ara, el patriarcat es resisteix als canvis perquè cap grup social deixa per pròpia voluntat un espai de privilegis. Les opcions subscriptor/a, soci/a, senyor/a, polític/a, aldalde/essa, etc. són propostes políticament correctes, i gramaticalment també, però que fan més riure que altra cosa. Les dones no som apèndix de ningú i ens volem citades amb totes les lletres. L’economia del llenguatge és una excusa de mal pagador. Les frases passives, els condicionals o altres maneres d’escriure (enrotllar-se innecessàriament) també carreguen els textos i ningú s’exclama. Millor parlem de mandra. Mandra de buscar expressions alternatives i creatives, mandra de pronunciar també el femení (sense la rialleta de torn), mandra de llegir aquest article, mandra de formar-nos en els nous llenguatges, mandra de repensar la nostra visió del món, en definitiva.

L’escriptora xilena Marcela Serrano afirma que “El dia que l’home es va apoderar del llenguatge, es va apoderar de la història i de la vida. Al fer-ho ens va silenciar.  Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperem la veu” (Les mateixes dones som les primeres a resistir-nos a nomenar-nos, el masculí genèric après a l’escola se’ns ha quedat ben gravat). Les mestres, les primeres. Elles es parlen en masculí i diuen, nosaltres, els mestres o els docents, el 99% de les vegades que les he escoltades en actes públics oen formacions. Una llàstima però és així. “El llenguatge és un dels dispositius del poder” com va dir la Clara Coria. Canviant el llenguatge ja estem transformant la societat i caminant cap a la igualtat d’oportunitats, de la qual ens omplim tan la boca. Us animo a fer la prova. Pràctiques per començar: prendre la paraula en públic sempre que pogueu, caminar sempre amb decisió i el cap ben alt, parlar-nos en femení, buscar referents femenines a la nostra familia i professió i parlar d’elles a l’hora de citar exemples, i sobretot, cremar a la foguera el masculí genèric!!